LA CASA DE LA FESTA: CAL LLOGAR O COMPRAR?

Quan la dificultat estreny, i les butxaques de la majoria no estan per a despeses supèrflues, és el moment d’aplicar criteris d’economia i estalvi; així ho fem gairebé tots a casa nostra però sembla que els que manen de casa de tots, de Ca la Vila, encara no s’han assabentat. Cau pel seu propi pes que pressupostar 112.791 euros anuals només per lloguer i adequació de l’immoble anomenat “la Casa de la festa” no és una bona gestió i molt menys digna d’un pressupost auster tal com ens havien promés. Dons be, davant d’aquestes actuacions caldria aplicar la dita popular de “qui obra en casa aliena perd la cal i per l’arena”
La veritat és que emprar vora 7.000 euros mensuals del pressupost públic per al lloguer d’una casa que no mai serà propietat municipal, no em sembla precisament exemple d’austeritat i de bona gestió econòmica. I com tothom que obri un negoci o es planteja canviar de vivenda, em ve al cap aquesta pregunta: No seria més apropiat amb aquestos diners adquirir un local que donara servei a la festa i al mateix moment augmentar el patrimoni municipal?
De tota manera, el què a mi o a la ciutadania en general li puga semblar raonable està molt lluny d’allò que pensa l’equip de govern. Així quan des del BLOC es presenta una proposta raonada i seriosa d’adquirir un immoble per a la Casa de la Festa, el PP dona explicacions poc aclaridores. “On trobarem un immoble que estiga paret amb paret amb la Casa de l’Oli?” fou el gran argument del portaveu de l equip de govern per tal de dir “que ni bojos dels paperets pensen comprar en compte de llogar ”. Vist això em faig qüestione si el marge mitger és requisit indispensable o s’ha de valorar més l’economia de subsistència a la qual es veu abocat l’Ajuntament per la minva de recursos. Per descomptat, crec que l’opció de comprar, ara per ara, és la més adient, i no té perquè deixar de ser un immoble gran i cèntric, ja que de ben segur que hi ha un munt de cases que es poden comprar per una quantitat assumible mitjançant una hipoteca o agafant part del famós préstec de 20 milions d’euros amb el qual ens ha endeutat l’equip de govern del PP.
Quan estem parlant de diners públic crec que s’ha de ser extremadament escrupolosos a l’hora de gastar-los i sempre que es tracte d’un servei al que se li vol donar continuïtat s’ha d’optar per l’adquirir i no per llogar, ja que tu amortitzes aquesta inversió amb l’augment del patrimoni municipal i això si que és pensar en el futur.

SEGONA VOLTA A PEU; CAMINA AMB EL BLOC

El diumenge tocava caminar; malgrat tot el que les prediccions meteorològiques havien especulat al voltant de l’oratge, sembla que el País Valencià en aquest cas, i com a excepció, ens lliuràvem del temporal de vent i pluja. Per sort així fou i varem gaudir d’un dia excepcionalment clar i assolellat amb temperatures agradables.
Així, des del BLOC Vila-real s’havia organitzat per al diumenge la SEGONA VOLTA A PEU; CAMINA AMB EL BLOC i un nombre quantiós de gent del poble va venir amb nosaltres, tot i que es tractava d’un cap de setmana replet de fites importants a l’agenda de vila-realencs i vila-realenques.
Mitjançant un complet dossier, que fou preparat pels companys del BLOC i que incloïa descripcions de les alqueries i altres indrets que conformaven l’itinerari, fórem introduïts en la historia de perquè el Xop de Nius rep aquest nom, o quina era la finalitat de la Torre del camí Sant Jordi construïda al segle XVII i que recentment ha segut inclosa al catàleg de patrimoni de bens immobles municipal. A més, tant per gent del BLOC que s’havia documentat per a l’ocasió, com també per les explicacions de persones ben enteses en la matèria a les quals vull donar les gràcies des d’ací, la visita fou més que completa i abastà i agradable al sentit de la vista per poder gaudir de la bellesa del nostre patrimoni, com igual de profitosa per a l’intel•lecte ja que ens varem il•lustrar una mica més, en les arrels de la ciutat.
Un èxit de participació, bon ambient i millor companyia que voldria compartir amb els lectors que us adreceu a aquest blog. Tan bona ha estat l’acollida, que des del BLOC ja plantegem que, més avant, repetirem amb una Tercera volta a peu pel terme; camina amb el BLOC” ja que molts dels assistents així ens ho sol•licitaren. Per al BLOC i per a mi mateix, no hi ha res més agraït i gratificant que treballar en aquest sentit; en donar resposta a allò que la gent ens demana, tant en aquest àmbit cultural, com en altres aspectes més polítics, que també fan falta, als quals el BLOC es troba, com sempre, al servei de la ciutadania.

ELS LLAURADORS I RAMADERS MEREIXEN UNA JUBILACIÓ MÉS DIGNA

Quan el fred comença a minorar i el sol ens acompanya, fa goix eixir a fer un tomb pels nostres termes, camps i muntanyes; admirar la bellesa del paisatge, dels caps de tarongers flòrids, dels nombrosos ametllers o cirerers en flor... i aleshores et ve al cap “quant de treball, quantes hores de dedicació per a mantenir tot açò”, i això és el que han fet sempre els nostres llauradors.

Cal dir que el sector agrícola és estratègic per al conjunt de la societat, perquè és el productor dels nostres aliments més bàsics. Els llauradors i ramaders són qui mantenen i gestionen el 80% del nostre territori. Ells fan que els nostres pobles, a les zones rurals, es conserven i s’evita així el seu complet despoblament; són ells qui mantenen en moltes ocasions el nostre entorn exercint de jardiners altruistes dels nostres paisatges, i en definitiva, protectors del medi ambient. Ells mantenen pistes, sendes, camps i boscos dels quals tots ens beneficiem d’una manera o altra.
A ningú li pilla de nou saber que aquesta vida no és fàcil, tot el contrari, és sacrificada, àrdua i a més de patir les inclemències del temps, han de fer front com poden als baixos preus que s’imposen pels intermediaris dels productes agrícoles, quan no els furten les collites els amants de l’aliè.
I ara que el tema de les jubilacions està més d’actualitat que mai, cal reflexionar sobre les pensions que cobren els nostres llauradors i ramaders. Què els queda després de tota una vida d’esforç i treball? Dons una paga de 504 euros al mes, molt lluny del salari mínim interprofessional, que és de 633 euros i també de les pensions dels treballadors provinents del règim general de la seguretat social que es situen en una mitjana de 931 euros mensuals. Però, i per si no fora prou, cal afegir que la pensió de viduïtat dels treballadors i treballadores de règim agrari és tan sols de 446 euros al més.
Aquest fet és una de les perversions més absolutes que es presenta en aquesta societat, com pot romandre una discriminació com aquesta al segle XXI? L’equiparació de les pensions de tots aquells treballadors i treballadores ha de ser una actuació prioritària que no es pot retardar més.

EL DIA DE L’ARBRE

Un altre any més per aquestes dates podem observar com a les nostres comarques s’està celebrant “ el dia del Arbre” . Diverses associacions i entitats comencen a fer reforestacions amb més voluntat que mitjans. Recordant que ja fa dos anys i mig de l’incendi a l’Alcalatén i quasi un any de l´incendi a la vesant sud de la Serra d´Espadà, jo em pregunte on són les ajudes promeses?
Aquesta situació és insostenible per als veïns i propietaris, és una deixadesa injustificable que els afectats pels incendis continuen sense rebre les ajudes trenta mesos desprès de l´incendi de l’Alcalatén i nou mesos després del de la vesant sud de la Serra d´Espadà.
La recuperació dels espais forestals afectats pels incendis encara està pendent i els veïns i propietaris han d’actuar pel seu compte a l’hora de repoblar les zones afectades pels grans incendis que va assolar les nostres comarques. Front aquest fet el conseller diu actuar “d’acord amb els criteris científics més rellevants”, la normativa del seu departament és “no realitzar intervencions immediates després d’un incendi forestal” i “valorar l’evolució pròpia de la massa forestal en el primer any següent a l’incendi”. Hi hauria que recordal-li al conseller que l´incendi de l´Alcalaten ja fa dos anys i mig!
I a més a més en cap moment donen a conèixer quins són aquests suposats “informes científics més rellevants”, ni es diu quins científics ho avalen, en fi, un altra excusa barata per justificar-se. Cal puntualitzar que molts experts en la matèria afirmen que cal actuar el més aviat possible per a evitar que els danys siguen irreversibles.

Després de les fotografies, les abraçades i les bones paraules dels dies de d’incendis les dues administracions implicades, tant l’autonòmica com la central, continuen sense acomplir les promeses que van formular, a bombo i plateret, d’ajudes de tota mena als afectats. És indignat la lentitud dels aparells burocràtics, incapaços d’accelerar qualsevol procés sense la més mínima consideració cap a les persones afectades i espais per reforestar, que no poden esperar eternament.

Aquestes actituds i actuacions són les que fan perdre a la ciutadania la confiança en les administracions i en els polítics, perquè primer tot són promeses, sempre davant les càmeres, però després tots ells, els uns i els altres, són incapaços de donar un colp de puny ferm damunt la taula i desblocar d’una vegada unes ajudes a les quals els afectats tenen tot el dret i que no poden esperar més.
Aquests retards generen cada dia més i més problemes, i afecten el ja delicat equilibri econòmic d’unes poblacions que van resultat tan greument afectades pels incendis.

ÉS INADMISSIBLE QUE LA CONSELLERIA D’HISENDA ES NEGUE A PAGAR LES AMPLIACIONS DE PLANTILLES ACORDADES AMB ELS SINDICATS PER A LES ESCOLES INFANTILS.

És inadmissible que l’acord signat entre els sindicats i la Conselleria d’Educació, per a augmentar les plantilles de les 33 escoles infantils de 0 a 3 anys que depenen de la Generalitat, per tal d’afrontar d’una manera més correcta les seues necessitats educatives, no haja estat encara publicat i posat en funcionament, pel veto de la Conselleria d’Hisenda, que es nega a aportar els diners necessaris per a aquesta ampliació de plantilles.

Que s’estiguen regatejant els diners necessaris per a assegurar la correcta educació de les xiquetes i els xiquets del País Valencià, quan es malbaraten tant els recursos públics, en activitats més que discutibles, és una mostra més de com el PP a l´hora de estalviar fa que ho paguen els més indefensos, en aquest cas els alumnes d’Infantil. Un veto absurd, per altra banda, perquè tothom sap que els costos laborals baixen en sincronitzar les plantilles i adaptar-les a les actuals i sobretot a les noves necessitats de futur”.


I això no és tot ja que tots aquells ensenyants que exerceixen les funcions directives d’un centre i depenen de la conselleria d’educació si que tenen reconegut el plus de càrrec directiu mentre que l’administració pública es nega a fer el mateix amb aquells que depenen d´ella, creant així un greuge comparatiu entre els uns i els altres, no en funció del seu treball, sinó de la seua dependència d’una o d’una altra Conselleria. Cal exigir la plena equiparació d’aquests funcionaris, de manera que, aquells que acompleixen una determinada funció, tinguen dret a les mateixes retribucions perque no és de rebut que sent tots que sent tots docents no és garanteixen els mateixos drets laborals.