PER LA LLIURE RECEPCIÓ DE TV3 AL PAÍS VALENCIÀ

El govern espanyol no pot deixar de banda el fet que 650.000 ciutadans, entre els quals més de 59.000 castellonencs, varem signar una ILP que demanava la lliure circulació de les televisions que parlen una mateixa llengua, entre els quals TV3 i la resta de canals de la Corporació Catalana, així com l’arribada dels canals de Televisió Valenciana a Catalunya. El que no resulta admissible és que un govern que se suposa que vol estimular la participació ciutadana en la vida pública es carregue ara, sense més ni més, una iniciativa com aquesta, sense permetre que siga debatuda i votada al Congrés dels Diputats per les diferents forces polítiques que hi són presents.

Cal que els populars i els socialistes castellonencs es retraten i deixen clara davant dels ciutadans quina és la seua postura sobre el tema, independentment del que facen a València i Madrid les seues direccions; el PP hauria d’explicar si defensa la llibertat d’informació dels castellonencs o accepta de manera submisa la voluntat de Camps i el seu govern de clausurar repetidors i tallar les emissions sempre que li ve en gana; i els socialistes que afirmaven durant la campanya de signatures que donaven suport a la proposta, haurien de posicionar-se sobre la decisió del govern del seu mateix partit d’aturar la iniciativa, i així es podrà comprovar si anteposen o no la seua obligació com a representants dels castellonencs i castellonenques a les decisions injustificades que prenen els seus partits tant a Madrid com a València i exigir d’una vegada per totes la lliure recepció de TV3, 33, 3/24... al País Valencià.

LES RETALLADES DEL PP A L’ESPORT LOCAL

Davant les despeses econòmiques que de manera despreocupada fa el PP, no  es pot admetre que es retalle en garanties socials com ara les escoles esportives i l’esport escolar.

A la sessió plenària de juny des del BLOC Vila-real ja ens interessàvem per confirmar allò que ens havien dit al voltant de la gestió de les escoles esportives municipals així com també pel funcionament de l’esport escolar per a d’aquest present curs econòmic. Així dons, preguntarem a l’encarregat de l’àrea d’esports sí existia algun canvi respecte a les escoles esportives municipals, a la qual cosa el regidor ens va respondre que la majoria dels clubs estaven d’acord amb el nou model, pel qual existia un autofinançament del club y l’Ajuntament quedava fora. Respecte a la possibilitat de minva econòmica de les subvencions que fins ara rebia cada club, el regidor no deia res sinó confirmar que s’havien pres determinats criteris per l’actual situació econòmica.

Han passat ja tres mesos i sembla ser que el que l’Ajuntament anomena com a “nou projecte d’autofinançament dels clubs” no és tan ben rebut com ens havien fet creure,  tan pels clubs com per la ciutadania. El resultat és obvi; els clubs han hagut d’assumir les escoles esportives (el que abans es deia escoles municipals esportives) i això s’ha traduït en augment de les quotes dels usuaris (pares i mares) els quals  no estan contents ni entenen el per què des de l’Ajuntament s’han desentès d’aquestes escoles. Així hem observat com molts pares i mares de xiquets i xiquetes que volien inscriure als seus fills o continuar amb les escoles no sabien on adreçar-se ni entenien perquè l’augment significatiu d’algunes taxes. Els clubs també, en contra del que manifestava el regidor encarregat, es senten desemparats i en alguns casos desbordats.

Així, el que constatem des del BLOC es una minva important pel que fa als recursos econòmics que sustentaven tan l’esport escolar com les escoles esportives municipals que ha afectat sobre manera als usuaris i deixa als clubs i AMPES en una situació de desemparament. Respecte a l’esport escolar la decisió del PP ha sigut la de retallar aquest en un 20%, retallar sous i retallar jornades de classe i a més, el portaveu del PP s’atreveix a dir que aquesta decisió es fruit de la participació ciutadana.

Des del BLOC estem totalment en desacord amb aquesta línia política marcada per l’equip de govern de PP, ja que l’esport base ha de ser fonamental per al desenvolupament dels nostres menuts i joves. Mentre que en altres àrees (jardins, obra pública, etc) es malbaraten els recursos econòmics, a les garanties socials, i més en època de crisi, apliquen retallades desmesurades que provoquen un creixent del malestar entre la ciutadania al mateix temps que s’escuren les butxaques dels contribuents.

SENSE CRITERIS

Fa quatre dies hem tingut que assistir a un espectacle tan lamentable com vergonyós i que darrerament s’està donant molt a sovint com són les protestes de la gent vinculada al món de l’ensenyament. Ara ha estat el professorat que havia sol•licitat comissions de serveis.

El sistema que en aquest moment utilitza la Conselleria d´Educació per a concedir o no una comissió de serveis, és totalment arbitrari, no hi ha una baremació pública ni cap criteri objectiu a l’hora de les esmentades concessions, és la Conselleria d’Educació la que de manera unilateral i amb una decisió en moltes ocasions inapel•lable decideix  qui si i qui no són mereixedors d’aquesta concessió, podent caure fins i tot en la temptació de premiar a uns i castigar a uns altres en funció d’interessos opacs.

Un tema com aquest que afecta a famílies completes no pot estar en mans de la decisió subjectiva del responsable que designe la Conselleria en funció de les decisions polítiques que convinguen en cada moment. Calen uns criteris de baremació objectius que garantixquen que l’acceptació o no d’aquestes sol•licituds no estiguen emmarcades ni per la subjectivitat ni per l’arbitrarietat del polític de torn.

SÍ AL VALENCIÀ, NO ALS RETALLS

De forma silenciosa i amb minves econòmiques sobre la marxa que s’acumulen als retalls de principis d’any, el valencià s’està quedant orfe d’ajudes i subvencions de la Generalitat. Durant el mes de juny, i sota l’excusa de la crisi econòmica, estem assistint a un preocupant retall de partides destinades a la promoció del valencià que posen en perill l’objectiu d’assolir la normalització de la nostra llengua. És difícil trobar enguany una matèria transversal que resulte tan perjudicada com la promoció de la nostra pròpia llengua.

En tan sols una setmana la Conselleria d’Educació ha reduït fins a 6 partides distintes destinades a la promoció de l’ús del valencià. En 5 dies 340.000 € disminuïts en aquest capítol.

Cal tindre en compte que aquest retall del 30% en distintes partides s’acumula al retall del 35% que s’havia produït en els pressuposts de l’exercici actual, per la qual cosa la suma de les dues reduccions suposa pràcticament un 55% de la quantitat destinada el 2009 i es deixa la promoció del valencià sota mínims. Per a fer una comparativa, cal assenyalar que Galícia destina 30 vegades més diners a la seua llengua i l’aportació de Catalunya és 58 vegades major que la valenciana.

A aquests retalls, efectuats al llarg del mes de juny i acumulats als que es van efectuar en l’elaboració dels pressuposts, s’afegeixen altres mesures com l’exclusió del requisit lingüístic per a la funció pública o els retalls per al suport del valencià en els mitjans de comunicació, fet que posa de manifest la nul·la voluntat del Govern de la Generalitat Valenciana en la recuperació i normalització de la nostra llengua.

Així podem afirmar que el Govern de la Generalitat està vulnerant la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que demana el suport de les institucions per aconseguir la normalització lingüística de la llengua pròpia. 

PONT DEL MILLARS: LES GESTIONS DEL BLOC DONE EL SEU FRUIT

Recentment, el Ministeri de Cultura ens ha fet saber que finalment realitzaran la restauració del pont del Millars. En aquests moments s’està a l’espera de l’autorització administrativa escaient que esperem que es resolga amb promptitud.

Així, el bon treball efectuat pel BLOC (amb dues mocions aprovades als ajuntaments d’Almassora i Vila-real, la primera de 2005 i la darrera de febrer de 2010) per fi dóna el seu fruit, i deu anys després de la declaració del pont del Millars com a BIC (Be d’Interés Cultural) des del Ministeri accedeixen a restaurar-lo tal com és la voluntat del BLOC.

Segons informa el Ministeri de Cultura, el monument serà netejat a fons mitjançant la tècnica del doll d’arena, la qual perpetra la visibilitat de les quatre làpides epigràfiques actualment ocultes per l’efecte de les pintades que s’han realitzat al damunt i per la pol·lució i, a més a més, s’efectuarà la demolició dels pals de formigó i es retornarà el pont al seu estat original abans que es fera aquesta infraestructura per al troleibús. Cal recordar que aquest pont es va construir al segle XVIII (1784-1790), el seu projectista va ser Ribelles, arquitecte molt vinculat a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i Marqués de Floridablanca. El pont està format per carreus de pedra, voltes de mig punt, timpà massís i sola superior. Compta amb 13 ulls, tots ells amb 10 metres de llum lliure. Té quatre tallamars amb torrasses, els altres són de motllura ovalada. Disposa de plaques amb inscripcions en els estreps i desguassos amb gàrgoles.

Aquesta és una bona notícia per a la ciutadania, ja que la seua restauració implicarà la conservació d’un pont amb un alt valor patrimonial. És important fer constar que el pont Nou del Millars es troba al bell mig dels termes municipals d’Almassora i de Vila-real i esdevé una frontissa simbòlica entre les comarques de la Plana Alta i la Plana Baixa.
 

Inauguració de la carretera Torreblanca-Torrenostra

      

El passat dijous 15 de juliol vaig estar acompanyat al meus companys de partit a d’inauguració de la carretera Torreblanca-Torrenostra. Una carretera de gran importància per al tots els torreblanquins, ja que abans de l’ampliació i adequació, era una carretera estreta i perillosa, ara, compta amb carril bici, carril de passeig. A les fotos podem veure a Josep Vicent Rubert Tinent d´Alcalde de Torreblanca pel Bloc i membres de la corporació municipal com Benjamín Giner (Bloc).

EL JARDÍ DEL PILAR, EL JARDÍ DEL BARRI

Últimament el PP de Vila-real  ha anunciat a bombo i plateret que el Jardí del Pilar ja es de titularitat municipal i el que es molt estrany es que s´anuncie sense que el senyor alcalde i altres membres de l’equip de govern vaguen a fer-se la foto, però si pegues un  tomb per jardí entens perfectament perquè no han seguit el procediment habitual que tant els agrada, de càmeres de fotos i televisió. La falta de neteja, les pedres i la grava del pàrking es troben per tot arreu, pels jocs infantils, per la xicoteta àgora i també es pot veure la deixadesa pel que fa al mobiliari urbà, vaja com que no està per a fer-se fotos.

Ara que les xiquets ja estan de vacances, fa bon hora i els dies són més llargs, i els parcs s’omplin de gent menuda encara es poden comprovar més les necessitats de millora que te aquest espai, parlem de neteja, parlem de mobiliari, parlem de jocs infantils, parlem de un paviment adequat que puga esmorteir les caigudes i també parlem de mesures de seguretat donat el fossat marge mitger amb el perill que això pot suposar.

Espere que aquesta titularitat municipal signifique la neteja immediata d’aquest jardí així com el manteniment dels jocs infantils i del mobiliari urbà, les mesures escaients de seguretat per tant de evitar accidents al fossat perquè es inadmissible que un espai públic com el jardí del Pilar tant freqüentat i punt d’esbargiment del veïnat estiga tant brut i en tantes mancances.

LA DIPUTACIÓ DEU D’EXIGIR QUE LES OBRES DE L’AVE NO SIGUEN ENDARRERIDES PELS RETALLS PRESSUPOSTARIS

Cal que des de la Diputació Provincial s´exigisca de manera explícita que les obres de l’AVE al seu pas per les nostres comarques, no resulten endarrerides en els plaços previstos d’execució per les retallades pressupostàries aprovades pel govern espanyol, la justificació d’aquesta exigència es basa en dos arguments: perquè es tracta d’una obra d’interès prioritari, no tan sols a nivell del País Valencià  sinó també a nivell europeu, en el context del necessari Corredor Mediterrani, i a més a més pel greuge comparatiu que suposaria un nou retard en els seus plaços d’execució quan, durant els anys de bonança econòmica, els diferents territoris de l’Estat Espanyol van veure arribar les línies d’AVE mentre que, en canvi, el que havia d’unir les terres valencianes, de sud a nord, amb Catalunya i la frontera francesa, molt més important econòmicament, va ser marginat sistemàticament, tant pel PSOE com pel PP, per raons d’interessos de partit.

No seria de rebut que la posada en funcionament d’aquesta infraestructura es retardara ara novament, perquè cap govern espanyol, fora del color polític que fora, no ha acomplert ací els seus deures.

Varem veure la posada en funcionament de les línies Madrid- Sevilla, Madrid-Valladolid, Madrid-Málaga, Madrid-Saragossa i després fins a Barcelona... però no han inaugurat encara el Madrid- València i, el València-Barcelona passant per Castelló es troba en aquell limbe de l’administració anomenat “en fase d’estudi”.

Pel que es veu, els castellonencs i castellonenques, ni en època de vaques grasses ni ara durant la crisi, “som dignes” de l’atenció del govern central. Per això pense que des de la Diputació s’hauria de fer arribar aquesta exigència de manera unànime per totes les forces polítiques que hi som presents, per tal de que una vegada per totes es pague el deute històric que des de sempre ha tingut l´Estat Espanyol amb les terres castellonenques.

ELS RESPONSABLES DE LA PREOCUPANT SITUACIÓ DELS ABOCADORS SÓN LA DIPUTACIÓ I LA GENERALITAT, QUE NO HAN POSAT EN MARXA EL PLA ZONAL DE RESIDUS

El PP va afrontar mal des del primer moment el projecte de l’abocador de Cervera, i ara ens trobem en una situació tercermundista pel que fa als residus sòlids

En el tema dels residus sòlids, les terres de Castelló es troben en una lamentable situació tercermundista, i la culpa de què s’haja arribat fins ací té noms i cognoms: ni la Diputació ni la Generalitat, totes dues en mans del PP, s’han pres seriosament la necessitat de dur a la pràctica el Pla Zonal de Residus Sòlids, aprovat però mai executat. L’error de l’emplaçament de l’abocador de Cervera, del qual des del BLOC ja els vam advertir repetidament en el seu moment, ha generat un retard inadmissible, i ara tot són presses per mirar que diferents ajuntaments, sobretot el de Vilafranca, accepten continuar rebent residus més enllà dels plaços previstos.

Cal d’una vegada que les dues administracions es posen les piles, que afronten d’una vegada el problema que els suposa el projecte de Cervera, i que deixem d’una vegada de plantejar-nos alternatives inadmissibles com el transport dels residus a altres províncies, i no només pel seu elevat cost econòmic, sinó sobretot per la contradicció que suposa amb el plantejament que cal reciclar allà on es genera, i no mirar de passar-li el mort a altres. Cal que Generalitat i Diputació agilitzen d’una vegada tots els tràmits i gestions necessaris per a que Cervera funcione, i per a que funcione a més com ha de funcionar, sense perills de contaminació dels aqüífers. Perquè no pot ser que en tota la província només fucnione la planta de Reciplasa, amb tots els problemes que comporta aquesta manca de mitjans per a un correcte tractament dels residus sòlids.

VICENT PITARCH REP EL PREMI D’HONOR SOCIETAT 2010

L’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana ha atorgat el Premi d’Honor Societat 2010 al catedràtic i escriptor Vicent Pitarch. El lliurament del guardó ha tingut lloc el passat 28 de maig a les 19 h a la Llibreria Babel. Hi han intervingut el president i el secretari de l’associació, Antoni Vizcarro i Avel•lí Flors respectivament, i Ferran Sanchis, amic personal del guardonat.

L’acte ha comptat amb la presència de representants del món cultural i polític valencià. Com a colofó, el Cor Pentecosta ha interpretat peces tradicionals i d’autors nostres.

L’Associació Josep Climent atorga cada any —des de l’any 1997— una distinció especial a una persona que s’haja distingit en l’estudi i la defensa de la nostra realitat cultural i lingüística.

Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, 1942) és professor, filòleg i sociolingüista. És l’autor de llibres de text de Valencià i d’estudis sobre sociolingüística i senderisme. Alguns dels seus llibres són Defensa de l'idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002) i La Via de la Plata (2005).

CUIDA VILA-REAL

  No voldria deixar passar l´ocasió sense felicitar al nostre veí i President de l’associació Cuida de Vila-real pel gran èxit d’assistència optés a la presentació d’ahir d’aquesta nova iniciativa. El BLOC Vila-real també va voler estar-hi present, tant els dos regidors del grup municipal com el secretari local de la formació, el secretari d’organització i altres membres del col•lectiu que fórem convidats a d’aquest acte el qual va aconseguir reunir a un gran nombre de ciutadans interessats per la nova proposta.

  Enhorabona als organitzadors i molt especialment a Dionís Mulet per aquesta gran empenta que vol donar a la ciutat.

PER LA RECIPROCITAT ENTRE CANAL 9 I TV3

La Generalitat Valenciana i la Generalitat de Catalunya han d´arribar a un acord d´intercanvi de tots els canals de les dues televisions autonòmiques (Canal 9, Punt 2 i 9/24 per la part valenciana, i TV3, Canal 33, 3/24 i 300 per la catalana).

És del tot intolerable que dintre de la Unió Europea, rica per la seva diversitat i pluralitat, per tal de guanyar audiència s´impedisca la recepció d’unes altres televisions, quan totes dues retransmeten un mateix esdeveniment esportiu. Aquest sistema recorda temps pretèrits predemocràtics, i atenta contra la llibertat individual i col·lectiva dels ciutadans i ciutadanes del País Valencià de triar lliurement per on volen veure els diversos esdeveniments .

La realitat ens mostra que cada dia tenim accés a més canals de televisió amb una immensa varietat de continguts, orientacions polítiques i llengües diverses; front a aquest fet de llibertat i pluralitat, cap govern democràtic pot exercir o permetre el més mínim conat de censura. La tasca d’un govern democràtic és la de garantir l’accés dels ciutadans i ciutadanes a la oferta més ampla, com a expressió de pluralitat informativa i de llibertat d’informació. S’ha de deixar que siga la ciutadania qui, en última instancia, tinga la capacitat i el dret a elegir què volen veure i què no, sense imposicions polítiques de cap tipus.

Vila-real en festes!!!!

Aci estem l´Enric Nomdédeu i Jo amb la directora del programa "Vila-real en la Onda" de Onda Cero, Alicia Llop.

CAL BUSCAR ALTRES ALTERNATIVES ABANS DE PUJAR EL IVA.

Amb la situació econòmica actual és molt qüestionable augmentar la pressió fiscal ja que l’augment del IVA pot rellentir el consum i aturar la incipient recuperació econòmica.

És inqüestionable que l´Estat Espanyol té un dèficit que s’ha de reduir per convergir amb les polítiques econòmiques de la Unió Europea, per això a priori pot semblar necessari una pujada d’impostos per tal de augmentar els ingressos de l´Estat i així poder reduir el dèficit, però abans de prendre aquest tipus de mesures cal tindre clar que és que ens ha portat a aquest dèficit, amb la finalitat de desfer el camí cap enrere, mirar on és l’error i així poder plantejar solucions més efectives, en lloc de anar pegant pals de cec.

Tal vegada l’origen aquest dèficit podria trobar-se en coses tant obvies com puguen ser la reducció dels ingressos via impostos conseqüència de la minva d’activitat econòmica, però a més a més també cal trobar-lo en l’augment injustificat de la despesa pública, que ha fet el Govern aquest darrers anys amb actuacions, que majoritàriament han servit de ben poc per pal•liar la crisis, on la ràtio diners gastats/ treballs creats ha segut desastrosa. Om recorda el govern Japonès a la dècada dels 90 quan intentaren reactivar l’economia fent ponts i carreteres que no duien a cap lloc. Es a dir pa per avui i fam per demà, en aquest cas pa per avui i potser fam per a una dècada…

Com molts analistes apunten els diners que es pensen ingressar per l’increment de el IVA tal volta siguen reduïts per la contracció del consum; la qual cossa podria ser desastrosa perquè frenaria la recuperació econòmica.

La pujada del IVA no és la única solució possible per reduir el dèficit, hi ha altres alternatives viables. Per què els treballadors i els petits estalviadors tributaran per rendiment del capital mobiliari ( accions, renta fixa, bons, lletres del estat…) del 19% al 21% de IRPF, mentre les grans fortunes via vehicles d’inversió com les SICAV (Societat de Inversió de Capital Variable és una es una Societat Anònima amb un capital mínim de 2.400.000€ que té per objectiu social invertir en actius financers, es a dir accions , renta fixa, bons, lletres del estat… ) sols tributaran al 1% a l’impost de societats?

Hi ha altres alternatives? Per què el Govern Central no les pren?


Serà perquè pujar el IVA li és més fàcil?

L´ATUR NO ÉS TANT SOLS ESTADÍSTICA, SÓN PROBLEMES REALS

VC treballava de caixera en un supermercat; el mes de setembre de 2009 se li va acabar el contracte i no li’l van renovar. El seu marit, GH, treballava en una taulellera; el mes de gener de 2010 li van dir que no tornara perquè hi sobrava gent. GH i VC són un matrimoni jove, amb dos fills de 5 i 3 anys i una hipoteca de 400 euros al mes.

Qualsevol de nosaltres coneixem famílies en una situació semblant. Mentre els mitjans de comunicació donen xifres i més xifres del nombre d’aturats, a mi m’agradaria cridar l’atenció sobre el drama social que representa quedar-se sense feina. Les xifres són números freds i impersonals, càlculs i estadístiques distants. En canvi, la desesperació de moltes famílies és ben propera a nosaltres; es tracta del dia a dia, de sentiments d’inseguretat, d’impotència i de desconfiança.

Ja n´hi ha prou! el PP i el PSOE fan la seua particular batalleta de xifres i estadístiques, uns trauen a relluir als altres els més de 4 milions d’aturats que té l´Estat Espanyol, els altres s’entesten en demostrar que l’atur ha minvat respecte al mes anterior... , però de mirar per les persones, res de res; de solucions, ni una. Com la dita popular “dos per al sac i el sac per terra”.

Em fa l’efecte que tant els socialistes com els populars estan fent polítiques d’improvisació, com si allà on governen fora un teatre de titelles i mogueren els fils de la ciutadania al seu albir. Només cal dir que mentre a l´Estat Espanyol l’atur és d’un 20%, al País Valencià arriba fins al 23%, és a dir, que estem tres punts per damunt de la mitjana estatal de desocupació. I d’això tenen la culpa tant els uns com els altres (el binomi PP-PSOE). Si bé el govern socialista de Zapatero no ha invertit al País Valencià —amb els llocs de treball que es perden—, el govern autonòmic de Camps –que té competències plenes per a portar a terme polítiques activadores de l’economia i de l’ocupació— no ha ajudat gens ni miqueta els sectors productius que generen benestar, riquesa i treball.

Cal preocupar-se per les persones, les seues necessitats laborals, educatives, sanitàries... Cal arrimar-se a la problemàtica real de la ciutadania i mirar de donar solucions.
Cal un compromís ferm amb els valencians i valencianes, eixe compromís deu abraçar als treballadors, als empresaris xicotets i mitjans, la gran indústria, la recerca i el desenvolupament, les noves tecnologies, i un model productiu just i sostenible...
Per a aconseguir-ho, cal garantir que els diners apleguen a les empreses i als treballadors, reformar i revisar el model de creixement econòmic i millorar la competitivitat de l’administració.
En definitiva cal prendre decisions que fins ara no s’han pres, reactivar una economia que no s´ha sabut reactivar.

Governar no és tant sols deixar-se vore per les diferents càmares parlamentaries, fer reunions publiques o secretes, no és tant sols eixir en les fotos, és, i més en moments com l´actual, deixar a banda els interessos partidistes i prioritzar polítiques que garanteixquen la qualitat de vida de la ciutadania.

PER A QUAN L´APLICACIÓ DE LA LLEI DE DEPENDÈNCIA?!

La aplicació de la llei de dependència és fonamental per tal de garantir els drets socials de la ciutadania. Aquesta llei te per davant un gran recorregut i a més de garantir els drets socials a les persones dependents també proporcionarà nous llocs de ocupació. Tot i ser una llei estatal ha de estar desenvolupada per les comunitats autònomes, sent aquestes les que deuen realitzar la avaluació i supervisió del nombre i estat dels dependents.

Desprès de més de tres anys de l’entrada en vigor de la llei de dependència hi havent-se registrat al País Valencià un total de 103.512 sol•licituds de les quals 68.804 són persones beneficiaries amb dret a prestació i tant sols la estan perceben 34.328 persones, menys de la meitat de les persones amb dret a prestació, de les quals, més de 3.500 són de Castelló.

La manca d’interès que el Govern Valencià ha sotmès a la llei de dependència ha provocat un dany irreparable a totes les persones dependents que, a hores d’ara haurien de estar gaudint dels drets que la llei els atorga, i no obstant això, segueixen esperant la resolució de la seva sol•licitud, però no estem parlant tant sols de prestacions, en molts casos és una autèntica odissea el que tenen que passar les persones dependents i les seues famílies per a que aquestes puguen accedir a un centre públic i a ser possible proper als seu domicilis , tant els que necessiten assistència de centre de dia, com els que necessiten atenció de 24 hores. Cal que la Conselleria de Benestar Social faja els deures, que prioritze els interessos dels valencians i valencianes i es deixe de confrontacions i victimismes totalment estèrils.

JUSTÍCIA SENSE MITJANS

El concepte que té el Ministeri de Justícia sobre l’agilització de la justícia és, com a mínim, ben curiós, almenys quan l’aplica a Castelló. Tenim un Jutjat Mercantil absolutament embossat pel gran augment que han tingut els casos que ha de tramitar un jutjat d’aquestes característiques, amb tota seguretat degut a la mateixa crisi econòmica que d’una manera tan forta estem patint; i bé, l’únic que se li ocorre al Ministeri , en comptes d’augmentar els seus mitjans humans i materials, és encara retallar-los, suprimint la plaça del jutge de suport. I, com a única explicació d’aquesta actuació, absolutament contrària al concepte que diu defensar d’impuls a l’agilització de la justícia, és al•legar “un retall pressupostari”.

Qualsevol persona, sabria dir amb facilitat la quantitat de despeses que caldria retallar abans que no suprimir la plaça d’un jutge clau en un lloc clau com és aquest Jutjat Mercantil. Però l’administració espanyola té raons que ningú no entén, de vegades penses que ni ells mateixos, i du a terme unes actuacions que tenen efectes tan negatius com aquesta sobre la vida col•lectiva. En moments com aquests, quan caldria més que mai accelerar els processos judicials relacionats amb la vida econòmica, ben al contrari el que e se’ls ocorre és frenar encara més aquest funcionament. I no és l’únic cas, per suposat, en el camp de la justícia, recordem sense anar més lluny el cas dels Jutjats de Vila-real, de Nules...

Un dels pilars bàsics de la Democràcia, com és la Justícia, cal dotar-lo dels mitjans suficients per a complir amb eficàcia les seues funcions, cosa que malauradament no està ocorrin a les nostres comarques, on ens trobem amb una mancança tant de personal com de mitjans materials i això fa que milers d’expedients continuen estan amuntonat sense poder tramitar-se.

SOLVÈNCIA ALS MUNICIPIS

Ni el govern de Madrid en mans del PSOE ni el de València en mans del PP, estan lliures de culpa en el greu i complicat tema del finançament dels ajuntaments, segurament la pota més fluixa de l’actual ordenament jurídic. Des de fa molts anys, els ajuntaments, com a administració més propera als ciutadans, es veuen obligats a afrontar les despeses que generen una sèrie d’activitats que, en teoria, no són de la seua incumbència, sinó de l’estat o de l’autonomia, però que els ciutadans es demanden i ells han de satisfer necessàriament. Per si fora poc, una de les principals fonts de finançament municipal, com ha estat durant anys el tema urbanístic, ha caigut de manera fortíssima durant els darrers anys, com a conseqüència de la crisi que estem patint, amb la qual cosa l’endeutament de les corporacions esdevé més preocupant cada dia que passa.
Davant d’aquest fet, el PP li dóna les culpes al govern de Zapatero, per no haver afrontat el tema del finançament local, i té raó. Contrarrepliquen els socialistes assegurant que el govern de la Generalitat ha rebaixat considerablement els fons que destina l´Administració Local al suport dels municipis, i que el govern de Camps continua sense tirar endavant el Fons de Cooperació Municipal, i també tenen raó. Per això es pot arribar a la conclusió òbvia que ambdós governs i ambdues formacions polítiques tenen per igual la culpa de la situació en què es troben les arques municipals, i per això es deu exigir a tots dos, un canvi profund en la política de transferències als ajuntaments dels fons necessaris per a poder dur a terme els serveis que la ciutadania els demana. Que es deixen d’una vegada de tirar-se les culpes mútuament, i que afronten de manera decidida les seues obligacions com a governs de cara als Ajuntaments.

TRASPÀS DE COMPETÈNCIES

Donada la proposta de delimitació del domini públic marítimo-terrestre que afecta a les nostres costes i que parteix de una aplicació, certament arbitrària, de la llei de costes, amb conseqüències greus pera als interessos dels propietaris afectats i també per als interessos de molts dels nostres municipis costaners.

Tenint en compte que la majoria d’ajuntaments s’han manifestat en contra, fins i tot presentant al•legacions front a la delimitació del domini públic marítimo-terrestre que afecta als seus termes municipals ja que s’han vist afectats negativament per una sèrie de decisions que s’estan prenen des de Madrid sense contar amb la participació de l’administració local: dragatge de sorra davant del nostre litoral, ampliació de diferents ports, expedients de delimitació de la ribera de la mar, tot sense aplicar un pla de protecció i regeneració de costes ha provocat la recessió de part del nostre litoral apropant la mar a edificacions que guardaven la distancia establerta quan foren construïdes.

L’Estatut d’Autonomia de la generalitat valenciana reformat per la llei orgànica 1/2006 de 10 d’abril, estableix a l’article 49 del capítol de competències, que l’ordenació dels territori del litoral d’urbanisme i l’habitatge són competències autonòmiques. I la disposició addicional segona de l’esmentat estatut expressa que qualsevol modificació de la legislació de l´Estat que amb caràcter general i en l’àmbit estatal impliquen una ampliació de les competències de les comunitats autònomes s’aplicarà a la comunitat valenciana, considerant-se ampliades en eixos mateixos termes les seues competències.



Hi ha comunitats autònomes com Catalunya que ja tenen transferides les competències i altres com Andalusia o Galícia que estan contemplant aquesta possibilitat la Comunitat Valenciana també deuria de tindre transferides aquestes competències en gestió de litoral lligades a les necessàries fonts de finançament per poder aplicar polítiques més acord amb les necessitats dels nostres municipis i el nostre territori , amb un major respecte cap als afectat de les possibles actuacions.

NO HI HA DINERS!

És molt freqüent per a qualsevol persona que circule pels voltants de les nostres ciutat observar enfront de les industries es concentren els treballadors al voltant de pancartes que exhorten, volem cobrar, no als EROs, empresa paga ja!.

Hem passat uns anys de bonança econòmica, on l’industria ha tingut grans guanys econòmics en gran mesura pel l’esforç dels seus treballadors, persones que han dedicat molts anys de la seua vida laboral contribuint al creixement del sector industrial de les nostre comarques. I que reben en compensació a tots aquest anys de dedicació? reben en més de un cas quedar-se al carrer sense cap tipus de prestació a curt termini i sense saber quan podran cobrar l’acomiadament.
Esta clar que tots els casos no són igual i és lògic que alguns empresaris no pugen seguir amb la seva activitat, però perquè quan han hagut beneficis no han pres mesures que possibiliten poder pagar als treballadors tot allò que els correspon.

Jo crec que aquesta gent no demana res de l’altre mon, sols volen cobrar el jornal que els pertoca; l´indemnització per acomiadament que la llei marca i que és un dret inalienable del treballador. De res es val que l’empresa diga que no te diners, la realitat és que ens trobem en una situació que per a moltes persones és ja insostenible.

Com és possible, pot pensar qualsevol treballador que després de 30 ó 40 anys de treball hajem pogut arribar açò? .

Realment es necessiten polítiques que ajuden al sector industrial de les nostres comarques, si en època de vaques grasses hem estat bons per pagar impostos, és de rebut que tant l’administració autonòmica com estatal invertisquen en el sector. No hem d’oblidar que l´indemnització per acomiadament és un dret inalienable al igual que la cotització a la seguritat social, el sou i les vacances, per això no val a dir el que estem cansats d´escoltar per tot arreu, no hi ha diners, no hi ha diners, no hi ha diners...

ÉS INADMISSIBLE QUE LA MAJORIA DELS DELICTES CONTRA LA PROPIETAT AL CAMP SIGUEN CONSIDERATS COM UNA MERA FALTA.

Cal aprofitar el procés de reforma que han iniciat de l’actual Codi Penal per a canviar la tipificació dels delictes contra la propietat agrícola i ramadera al medi rural, i posar remei així a l’actual situació d’indefensió d’agricultors i ramaders. Aquesta reforma se centra fonamentalment en l’enduriment de les penes als terroristes, la inclusió del delicte de pirateria així com que les persones jurídiques asumisquen responsabilitats penals; però s’oblida de la gravetat dels robatoris per als sectors agrari i ramader, molt castigats ja pels baixos preus que es perceben.

En l’actualitat la majoria de robatoris de collites, pous, motors de reg, coure, granjes i cases per guardar ferramentes que es cometen al camp són considerats com una mera falta de furt, que únicament es castiga amb una xicoteta multa. Perquè la sostracció al camp mereixca la consideració de delicte castigat amb penes de presó de 1 a 3 anys, el valor d’allò que s’ha sostret hauria de superar la quantitat de 400 euros; per tant, es poden robar diverses tones de productes agrícoles i ramaders o de coure dels motors de reg, per al final quedar impunes pagant una xicoteta multa administrativa o ni tan sols això.

L’actual codi penal tampoc no castiga la reincidència al camp, de manera que un presumpte delinqüent podria cometre fins a quatre robatoris en un any i ser tipificat com una falta administrativa, sempre que la quantitat econòmica no supere els 400 €. És per això que, recollint la iniciativa promoguda en aquest sentit pels llauradors i ramaders, cal que el Congrés de Diputats de l´Estat Espanyol incloga també aquest asumpte a la reforma del Codi Penal que ha començat a preparar. No és acceptable al segle XXI, que els llauradors i ramaders sofreisquen una indefensió d’aquestes característiques sense que les activitats corresponents prenguen mesures efectives.

MÚSICA, CULTURA i TRADICIÓ

Que la Generalitat Valenciana infravalora la nostra cultura i les nostres tradicions és cada volta més obvi donades les seues actuacions, només cal parlar de la retallada, que s’ha fet als convenis anuals amb Institut Valencià de la Música sense importar-li el perjudici que això suposa per al desenvolupament socioeconòmic i cultural de totes les Societats Musicals.
A més a més tampoc es pot oblidar el retall a les escoles de música, una altra partida que va decreixent de forma progressiva durant els darrers anys. Així si parlem de percentatges la dotació d’ajudes al 2009 cobreix tan sols el 27.3% de les despeses de contractació de personal docent de les escoles, quan l’any 2005 cobria el 33,16% d’aquestes contractacions.
La música, una de les nostres tradicions més arrelades des de segles, agrupa més de 500 societats, més de 200.000 socis, al voltant de 40.000 músics i 60.000 alumnes que es veuran afectats per aquesta retallada, que dificultarà el funcionament dels convenis de col•laboració amb els ajuntaments, que al llarg de 25 anys han permet que la musica estiga de manera quotidiana a la nostra societat, també es vora afectat l’ensenyament musical que és uns dels eixos vertebradors i de cohesió social del nostre Poble.

QUE PASSA AMB L´ALLIBERAMENT DE L´AP7

Quines són les autèntiques raons per a que el president de la Diputació s’opose a l’alliberament del peatge de l’AP-7, arribant fins i tot a enfrontar-se amb la postura oficial del seu partit per tal de mirar d’impedir-ho.

No és cap secret que des del BLOC hem defensat sempre la necessitat d’acabar amb el peatge de l’AP-7, com una manera d’afavorir la competitivitat de les nostres exportacions i l’arribada del turisme, així com per a que la gent de les comarques de Castelló no patim un greuge comparatiu en relació a altres ciutadans de l’estat a l’hora de circular en automòbil.

És sabut també que sempre hem defensat la retirada del peatge d’aquesta autopista com la millor alternativa a l’actual congestió de la N-340, i que si vam acceptar altres opcions, ho vam fer sempre com a mal menor, deixant clar que continuàvem considerant aquesta liberalització com l’alternativa millor i de menor impacte mediambiental. Per això em va sorprendre, i molt, el canvi de postura que el PP va dur a terme recentment a les Corts per boca del mateix president de la Generalitat, quan va acceptar el repte de sumar-se a una proposta de rescat de l´AP7, que el nostre secretari general Enric Morera, li va proposar, una concessió que si encara ha de durar 9 anys, tot siga dit, és gràcies a la pròrroga que el mateix PP li va concedir en època de Zaplana; i ara ens trobem que Fabra s’oposa a aquesta reivindicació, majoritària entre la societat castellonenca, per unes raons que només ell deu de conèixer.

Sent conscient, que les causes que mouen ara el PP a defensar un rescat que durant anys s’ha negat a demanar són merament d’estratègia partidista, per a passar-li la patata calenta a un govern central en mans dels socialistes i ficar-los així en una difícil disjuntiva, no fa que em retraga de continuar defensant la nostra postura de sempre en favor dels interessos objectius de la gent de les nostres comarques aixi com de tot el País Valencià; dit d’una altra manera, els nacionalistes valencians hem defensat l’alliberament de l’AP-7 manant Gonzàlez, manant Aznar, manant Zapatero i ho continuaríem defensant-ho mane qui mane ; en canvi el PP, com és evident, ho fa perquè mana Zapatero, però no ho faria si manara Rajoy; i els socialistes, que ho defensarien si el president del govern espanyol es diguera Rajoy, no ho fan ara justament perquè es diu Zapatero. Aquesta és la gran diferència entre el BLOC i els partits estatals.

LA CASA DE LA FESTA: CAL LLOGAR O COMPRAR?

Quan la dificultat estreny, i les butxaques de la majoria no estan per a despeses supèrflues, és el moment d’aplicar criteris d’economia i estalvi; així ho fem gairebé tots a casa nostra però sembla que els que manen de casa de tots, de Ca la Vila, encara no s’han assabentat. Cau pel seu propi pes que pressupostar 112.791 euros anuals només per lloguer i adequació de l’immoble anomenat “la Casa de la festa” no és una bona gestió i molt menys digna d’un pressupost auster tal com ens havien promés. Dons be, davant d’aquestes actuacions caldria aplicar la dita popular de “qui obra en casa aliena perd la cal i per l’arena”
La veritat és que emprar vora 7.000 euros mensuals del pressupost públic per al lloguer d’una casa que no mai serà propietat municipal, no em sembla precisament exemple d’austeritat i de bona gestió econòmica. I com tothom que obri un negoci o es planteja canviar de vivenda, em ve al cap aquesta pregunta: No seria més apropiat amb aquestos diners adquirir un local que donara servei a la festa i al mateix moment augmentar el patrimoni municipal?
De tota manera, el què a mi o a la ciutadania en general li puga semblar raonable està molt lluny d’allò que pensa l’equip de govern. Així quan des del BLOC es presenta una proposta raonada i seriosa d’adquirir un immoble per a la Casa de la Festa, el PP dona explicacions poc aclaridores. “On trobarem un immoble que estiga paret amb paret amb la Casa de l’Oli?” fou el gran argument del portaveu de l equip de govern per tal de dir “que ni bojos dels paperets pensen comprar en compte de llogar ”. Vist això em faig qüestione si el marge mitger és requisit indispensable o s’ha de valorar més l’economia de subsistència a la qual es veu abocat l’Ajuntament per la minva de recursos. Per descomptat, crec que l’opció de comprar, ara per ara, és la més adient, i no té perquè deixar de ser un immoble gran i cèntric, ja que de ben segur que hi ha un munt de cases que es poden comprar per una quantitat assumible mitjançant una hipoteca o agafant part del famós préstec de 20 milions d’euros amb el qual ens ha endeutat l’equip de govern del PP.
Quan estem parlant de diners públic crec que s’ha de ser extremadament escrupolosos a l’hora de gastar-los i sempre que es tracte d’un servei al que se li vol donar continuïtat s’ha d’optar per l’adquirir i no per llogar, ja que tu amortitzes aquesta inversió amb l’augment del patrimoni municipal i això si que és pensar en el futur.

SEGONA VOLTA A PEU; CAMINA AMB EL BLOC

El diumenge tocava caminar; malgrat tot el que les prediccions meteorològiques havien especulat al voltant de l’oratge, sembla que el País Valencià en aquest cas, i com a excepció, ens lliuràvem del temporal de vent i pluja. Per sort així fou i varem gaudir d’un dia excepcionalment clar i assolellat amb temperatures agradables.
Així, des del BLOC Vila-real s’havia organitzat per al diumenge la SEGONA VOLTA A PEU; CAMINA AMB EL BLOC i un nombre quantiós de gent del poble va venir amb nosaltres, tot i que es tractava d’un cap de setmana replet de fites importants a l’agenda de vila-realencs i vila-realenques.
Mitjançant un complet dossier, que fou preparat pels companys del BLOC i que incloïa descripcions de les alqueries i altres indrets que conformaven l’itinerari, fórem introduïts en la historia de perquè el Xop de Nius rep aquest nom, o quina era la finalitat de la Torre del camí Sant Jordi construïda al segle XVII i que recentment ha segut inclosa al catàleg de patrimoni de bens immobles municipal. A més, tant per gent del BLOC que s’havia documentat per a l’ocasió, com també per les explicacions de persones ben enteses en la matèria a les quals vull donar les gràcies des d’ací, la visita fou més que completa i abastà i agradable al sentit de la vista per poder gaudir de la bellesa del nostre patrimoni, com igual de profitosa per a l’intel•lecte ja que ens varem il•lustrar una mica més, en les arrels de la ciutat.
Un èxit de participació, bon ambient i millor companyia que voldria compartir amb els lectors que us adreceu a aquest blog. Tan bona ha estat l’acollida, que des del BLOC ja plantegem que, més avant, repetirem amb una Tercera volta a peu pel terme; camina amb el BLOC” ja que molts dels assistents així ens ho sol•licitaren. Per al BLOC i per a mi mateix, no hi ha res més agraït i gratificant que treballar en aquest sentit; en donar resposta a allò que la gent ens demana, tant en aquest àmbit cultural, com en altres aspectes més polítics, que també fan falta, als quals el BLOC es troba, com sempre, al servei de la ciutadania.

ELS LLAURADORS I RAMADERS MEREIXEN UNA JUBILACIÓ MÉS DIGNA

Quan el fred comença a minorar i el sol ens acompanya, fa goix eixir a fer un tomb pels nostres termes, camps i muntanyes; admirar la bellesa del paisatge, dels caps de tarongers flòrids, dels nombrosos ametllers o cirerers en flor... i aleshores et ve al cap “quant de treball, quantes hores de dedicació per a mantenir tot açò”, i això és el que han fet sempre els nostres llauradors.

Cal dir que el sector agrícola és estratègic per al conjunt de la societat, perquè és el productor dels nostres aliments més bàsics. Els llauradors i ramaders són qui mantenen i gestionen el 80% del nostre territori. Ells fan que els nostres pobles, a les zones rurals, es conserven i s’evita així el seu complet despoblament; són ells qui mantenen en moltes ocasions el nostre entorn exercint de jardiners altruistes dels nostres paisatges, i en definitiva, protectors del medi ambient. Ells mantenen pistes, sendes, camps i boscos dels quals tots ens beneficiem d’una manera o altra.
A ningú li pilla de nou saber que aquesta vida no és fàcil, tot el contrari, és sacrificada, àrdua i a més de patir les inclemències del temps, han de fer front com poden als baixos preus que s’imposen pels intermediaris dels productes agrícoles, quan no els furten les collites els amants de l’aliè.
I ara que el tema de les jubilacions està més d’actualitat que mai, cal reflexionar sobre les pensions que cobren els nostres llauradors i ramaders. Què els queda després de tota una vida d’esforç i treball? Dons una paga de 504 euros al mes, molt lluny del salari mínim interprofessional, que és de 633 euros i també de les pensions dels treballadors provinents del règim general de la seguretat social que es situen en una mitjana de 931 euros mensuals. Però, i per si no fora prou, cal afegir que la pensió de viduïtat dels treballadors i treballadores de règim agrari és tan sols de 446 euros al més.
Aquest fet és una de les perversions més absolutes que es presenta en aquesta societat, com pot romandre una discriminació com aquesta al segle XXI? L’equiparació de les pensions de tots aquells treballadors i treballadores ha de ser una actuació prioritària que no es pot retardar més.

EL DIA DE L’ARBRE

Un altre any més per aquestes dates podem observar com a les nostres comarques s’està celebrant “ el dia del Arbre” . Diverses associacions i entitats comencen a fer reforestacions amb més voluntat que mitjans. Recordant que ja fa dos anys i mig de l’incendi a l’Alcalatén i quasi un any de l´incendi a la vesant sud de la Serra d´Espadà, jo em pregunte on són les ajudes promeses?
Aquesta situació és insostenible per als veïns i propietaris, és una deixadesa injustificable que els afectats pels incendis continuen sense rebre les ajudes trenta mesos desprès de l´incendi de l’Alcalatén i nou mesos després del de la vesant sud de la Serra d´Espadà.
La recuperació dels espais forestals afectats pels incendis encara està pendent i els veïns i propietaris han d’actuar pel seu compte a l’hora de repoblar les zones afectades pels grans incendis que va assolar les nostres comarques. Front aquest fet el conseller diu actuar “d’acord amb els criteris científics més rellevants”, la normativa del seu departament és “no realitzar intervencions immediates després d’un incendi forestal” i “valorar l’evolució pròpia de la massa forestal en el primer any següent a l’incendi”. Hi hauria que recordal-li al conseller que l´incendi de l´Alcalaten ja fa dos anys i mig!
I a més a més en cap moment donen a conèixer quins són aquests suposats “informes científics més rellevants”, ni es diu quins científics ho avalen, en fi, un altra excusa barata per justificar-se. Cal puntualitzar que molts experts en la matèria afirmen que cal actuar el més aviat possible per a evitar que els danys siguen irreversibles.

Després de les fotografies, les abraçades i les bones paraules dels dies de d’incendis les dues administracions implicades, tant l’autonòmica com la central, continuen sense acomplir les promeses que van formular, a bombo i plateret, d’ajudes de tota mena als afectats. És indignat la lentitud dels aparells burocràtics, incapaços d’accelerar qualsevol procés sense la més mínima consideració cap a les persones afectades i espais per reforestar, que no poden esperar eternament.

Aquestes actituds i actuacions són les que fan perdre a la ciutadania la confiança en les administracions i en els polítics, perquè primer tot són promeses, sempre davant les càmeres, però després tots ells, els uns i els altres, són incapaços de donar un colp de puny ferm damunt la taula i desblocar d’una vegada unes ajudes a les quals els afectats tenen tot el dret i que no poden esperar més.
Aquests retards generen cada dia més i més problemes, i afecten el ja delicat equilibri econòmic d’unes poblacions que van resultat tan greument afectades pels incendis.

ÉS INADMISSIBLE QUE LA CONSELLERIA D’HISENDA ES NEGUE A PAGAR LES AMPLIACIONS DE PLANTILLES ACORDADES AMB ELS SINDICATS PER A LES ESCOLES INFANTILS.

És inadmissible que l’acord signat entre els sindicats i la Conselleria d’Educació, per a augmentar les plantilles de les 33 escoles infantils de 0 a 3 anys que depenen de la Generalitat, per tal d’afrontar d’una manera més correcta les seues necessitats educatives, no haja estat encara publicat i posat en funcionament, pel veto de la Conselleria d’Hisenda, que es nega a aportar els diners necessaris per a aquesta ampliació de plantilles.

Que s’estiguen regatejant els diners necessaris per a assegurar la correcta educació de les xiquetes i els xiquets del País Valencià, quan es malbaraten tant els recursos públics, en activitats més que discutibles, és una mostra més de com el PP a l´hora de estalviar fa que ho paguen els més indefensos, en aquest cas els alumnes d’Infantil. Un veto absurd, per altra banda, perquè tothom sap que els costos laborals baixen en sincronitzar les plantilles i adaptar-les a les actuals i sobretot a les noves necessitats de futur”.


I això no és tot ja que tots aquells ensenyants que exerceixen les funcions directives d’un centre i depenen de la conselleria d’educació si que tenen reconegut el plus de càrrec directiu mentre que l’administració pública es nega a fer el mateix amb aquells que depenen d´ella, creant així un greuge comparatiu entre els uns i els altres, no en funció del seu treball, sinó de la seua dependència d’una o d’una altra Conselleria. Cal exigir la plena equiparació d’aquests funcionaris, de manera que, aquells que acompleixen una determinada funció, tinguen dret a les mateixes retribucions perque no és de rebut que sent tots que sent tots docents no és garanteixen els mateixos drets laborals.

EL BLOC DONA EL SEU RECOLZAMENT A LA INDUSTRIA VALENCIANA A CEVISAMA

De nou la fita era ineludible i el BLOC no podia faltar a la nova edició de CEVISAMA. Quan la crisi econòmica afecta greument a les industries ceràmiques castellonenques, i en un moment en el qual les industries fan una cedida aposta per innovar i mantenir la ceràmica castellonenca en un lloc rellevant com a sinònim de disseny i qualitat, el BLOC va voler manifestar el seu decidit suport a la nostra indústria ceràmica.

Així, el Secretari General del BLOC i diputat Autonòmic per València, Enric Morera, acompanyat per la diputada Provincial i regidora per Vila-real, Maria Gràcia Molés i dels regidors de les principals ciutats industrials de les comarques del Nord, Enric Nomdedéu (per Castelló), Xavier Trenco (per Almassora), Víctor Garcia (per l’Alcora) i Vicent Martí (regidor d’Onda) van estar presents i recolliren de primera les inquietuds d’aquest sector que des de sempre ha segut capdavanter, tan a nivell estatal com a l’estranger.

D’aquesta manera els representants polítics del BLOC van poder observar de primera ma les noves tecnologies amb les quals l’empresariat ceràmic aposta per tal de construir les noves ciutats sostenibles del futur; paviments més resistibles i menys contaminants, tècniques de pigmentació més ecològiques, marquesines per al transport públic fetes de manera que escalfen els seients mitjançant fonts d’energia natural, etc.

Amb idèntica finalitat el BLOC també fou present a l’acte organitzat pel Patronat Ceràmic d´Onda per atorgar els guardons Alfa d’or i al lliurament del 29 Premi Ceràmic de l´Alcora, que enguany va recaure en una artista Japonesa resident a Torrent.

CEVISAMA és per a la nostra industria un esdeveniment clau que marca el futur econòmic del sector, i el BLOC, conscients de l’actual problemàtica econòmica, pensem que cal apostar per la nostra industria. I per això cal recordar que als Pressupostos de la Generalitat, el BLOC fou l’únic partit polític que va presentar esmenes per tal de dotar al sector ceràmiques d’ajudes econòmiques semblants a les que altres sectors industrials valencians, com ara la industria automobilística, el calcer o la siderúrgia, reben per part de la Generalitat. Per desgràcia, solament el BLOC recorda que la ceràmica valenciana pateix dificultats mentre que, altres amb més poder, miren cap a un altre lloc.

Jubilació als 67 !!!!

El Govern de José Luis Rodriguez Zapatero reconeix ,per primera volta, una realitat que tant de temps ha volgut mantenir amagada. Fa gairebé una setmana anuncià públicament que el sistema actual de seguretat social no és sostenible i que van a ser necessàries tota una sèrie de reformes per tant de garantir la seua viabilitat a partit del 2023.

El fet de reconèixer públicament allò, que tots els experts ja anunciaven fa temps, no és dolent en un principi perquè suposa, que el Govern ha baixat del núvol on es trobava, i ha fet el primer pas per poder afrontar el problema i trobar una solució. El que no es pot tolerar és que portarà anys amb el discurs de la solidesa del sistema de pensions repetint, com si fos un mantra tibetà, allò de: “las pensiones estan garantizadas” o “el sistema pensiones es sólido” i ara de sobte ho anuncien als quatre vents com si fos un mal nou i sense haver-ho consensuat al Pacte de Toledo, ni tindre cap pla d’actuació a excepció de la solució simplista de retardar l’edat de jubilació fins els 67 anys. Bé i afortunadament va sortir Corbacho dient que en cap cas s’allargaria fins als 70 anys, uf, estem salvats!

Aquest és un problema que ve de lluny i tots els governs al cap de l’Estat són responsables perquè han fet cas omís, ja què la seua alçada de mires no arriba més enllà d’una legislatura, no siga cosa que ells paren el llit per a que es gite un altre.

No em sembla admissible, que la mesura màgica per a resoldre aquesta qüestió siga el retard en la edat de jubilació i no hagen estat capaços de assumir aquesta problemàtica d’una manera global, o és què encara pensen mantenir com fins ara polítiques econòmiques i de natalitat que continuen aguditzant el problema. Per què no es fan politiques on la conciliació familiar i laboral siga realitat? Per què no es dona un caire diferent a les politiques econòmiques? Per què un tema tant important com este no s’ha tracta d’inici dintre del Pacte de Toledo? Que volia Zapatero un colp d’efecte? Dons l’únic que s’ha demostrat és què aquest govern duu una política erràtica que cada dia va d’una banda a una altra.

I ara què? Tornar enrere?, desdir-se’n del que han dit?.

Cal què el govern assumisca la realitat en la que es troba per tal que es pugen dur endavant polítiques realment serioses i no erràtiques en moments on la crisi i l’atur estan malauradament presents en la nostra societat.

Més doblatge al valencià!!!!

El País Valencià ha sigut sempre llar de prestigiosos artistes, productors i cineastes. La cultura sempre ha format part de la nostra idiosincràsia. Sóm un país, sóm una gent amb una cultura reconeguda, amb una cultura nostra que hem estat capaços de fer perdurar a pesar dels entrebancs i fins i tot de les persecucions que ha patit, i ara en una democràcia, un estatut i una llei d’ús que preconitzen aquesta defensa, veiem que la gent que governa la Generalitat torna a fer de les seues per tal de dificultar que aquesta cultura arribe a tothom i ens trobem davant d’una altra estratègia del PP de menyspreu als artistes i productores valencianes.

José López Jaraba és des del passat mes d’agost el director general de Radiotelevisió Valenciana (RTVV), havia promès millorar els comptes del grup mediàtic a traves de la reducció de les despeses en els drets d’emissió d’esdeveniments esportius, tots sabem que es referia a American´s cup i Formules 1. També havia garantit que potenciaria els programes de producció pròpia, però no es això justament el que ha fet, sinó el que ens trobem és amb l’anunci a les catorze empreses que s’encarreguen de doblar pel•lícules i series al valencià per a RTVV, que els reduirà la feina contractada un 25% sobre l’actual; per l’altra banda RTVV té previst pagar de nou 6 milions d’euros per l’emissió de cinc carreres del Gran Premi de Fórmula 1 de la Ciutat de Valencia, que per cert, també oferirà la Sexta. És a dir, “despullar a un pobre per vestir un ric”.

És què els nostres artistes, productors i dobladors no es mereixen el suport de un ens públic com és RTVV, el qual sufraguem amb els nostres impostos?. Per què sempre hem de estar sotmesos al colonialisme cultural?.

Seria d´agrair, que en aquest moment on l’economia està tant malmesa, es fera costat a les empreses pròpies i de passada s’augmentara la qualitat de l’oferta de RTVV.

LA GENT D’ATZENETA, BENASSAL, CHOVAR, EL FORCALL, LES USERES, LA POBLA, ... HA DE SABER QUE:

EL PP DE LA DIPUTACIÓ ES NEGA A DEFENSAR EL MANTENIMENT DE LES SEUES AULES.

Considere inacceptable l’actitud del PP de la Diputació, en negar-se a donar suport a la nostra proposta en defensa del manteniment de les aules escolars en una sèrie de poblacions de la província on la Conselleria d’Educació les vol suprimir. Per damunt dels interessos concrets d’un partit, la Diputació ha de tindre present la seua funció d’”ajuntament d’ajuntaments” i la seua obligació de vetllar pels interessos dels municipis de la demarcació, sobretot dels més menuts, uns municipis que es veurien seriosament afectats per aquesta mesura que pretén dur a terme la Conselleria. Per això, des del BLOC pensem que la gent de Toràs i d’Atzeneta, de Benassal i de Cortes, de Geldo i de la Serra En Galceran, de Chovar i de Castellnovo, de Canet lo Roig i del Forcall, de les Useres i de la Pobla, han de saber que el PP de la Diputació s’ha negat a donar-los suport en la seua justa reivindicació per a que no siguen suprimides les aules escolars.

Des del primer moment, el BLOC es va posicionar en contra d’aquests tancaments, perquè considerem que la Conselleria hauria d’aplicar una política de discriminació positiva cap a les poblacions menudes, i no ajustar-se a criteris exclusivament numèrics i economicistes, perquè el tancament d’una aula escolar és sempre un colp molt dur per a la subsistència d’aquesta població, que pot acabar convertida en un “poble fantasma”, on només puja la gent els caps de setmana i l’estiu; i nosaltres, com a nacionalistes, no podem acceptar aquest certificat de defunció per a cap dels nostres pobles de l’interior. I en aquesta anàlisi coincidim plenament amb els sindicats del sector, que s’han pronunciat clarament, en la seua màxima instància participativa, en contra d’aquests tancaments. Per això no comprenem la postura del PP de la Diputació, en avantposar els interessos del seu partit, siguen els que siguen, als de les poblacions afectades; i per això també aprofitem per demanar al nou delegat territorial d’Educació, Alejandro Amposta, que reconsidere la decisió, i que faça marxa enrere en un projecte que, de fer-se realitat, suposaria un colp molt greu per a les poblacions afectades.