El Govern de José Luis Rodriguez Zapatero reconeix ,per primera volta, una realitat que tant de temps ha volgut mantenir amagada. Fa gairebé una setmana anuncià públicament que el sistema actual de seguretat social no és sostenible i que van a ser necessàries tota una sèrie de reformes per tant de garantir la seua viabilitat a partit del 2023.
El fet de reconèixer públicament allò, que tots els experts ja anunciaven fa temps, no és dolent en un principi perquè suposa, que el Govern ha baixat del núvol on es trobava, i ha fet el primer pas per poder afrontar el problema i trobar una solució. El que no es pot tolerar és que portarà anys amb el discurs de la solidesa del sistema de pensions repetint, com si fos un mantra tibetà, allò de: “las pensiones estan garantizadas” o “el sistema pensiones es sólido” i ara de sobte ho anuncien als quatre vents com si fos un mal nou i sense haver-ho consensuat al Pacte de Toledo, ni tindre cap pla d’actuació a excepció de la solució simplista de retardar l’edat de jubilació fins els 67 anys. Bé i afortunadament va sortir Corbacho dient que en cap cas s’allargaria fins als 70 anys, uf, estem salvats!
Aquest és un problema que ve de lluny i tots els governs al cap de l’Estat són responsables perquè han fet cas omís, ja què la seua alçada de mires no arriba més enllà d’una legislatura, no siga cosa que ells paren el llit per a que es gite un altre.
No em sembla admissible, que la mesura màgica per a resoldre aquesta qüestió siga el retard en la edat de jubilació i no hagen estat capaços de assumir aquesta problemàtica d’una manera global, o és què encara pensen mantenir com fins ara polítiques econòmiques i de natalitat que continuen aguditzant el problema. Per què no es fan politiques on la conciliació familiar i laboral siga realitat? Per què no es dona un caire diferent a les politiques econòmiques? Per què un tema tant important com este no s’ha tracta d’inici dintre del Pacte de Toledo? Que volia Zapatero un colp d’efecte? Dons l’únic que s’ha demostrat és què aquest govern duu una política erràtica que cada dia va d’una banda a una altra.
I ara què? Tornar enrere?, desdir-se’n del que han dit?.
Cal què el govern assumisca la realitat en la que es troba per tal que es pugen dur endavant polítiques realment serioses i no erràtiques en moments on la crisi i l’atur estan malauradament presents en la nostra societat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada