VC treballava de caixera en un supermercat; el mes de setembre de 2009 se li va acabar el contracte i no li’l van renovar. El seu marit, GH, treballava en una taulellera; el mes de gener de 2010 li van dir que no tornara perquè hi sobrava gent. GH i VC són un matrimoni jove, amb dos fills de 5 i 3 anys i una hipoteca de 400 euros al mes.
Qualsevol de nosaltres coneixem famílies en una situació semblant. Mentre els mitjans de comunicació donen xifres i més xifres del nombre d’aturats, a mi m’agradaria cridar l’atenció sobre el drama social que representa quedar-se sense feina. Les xifres són números freds i impersonals, càlculs i estadístiques distants. En canvi, la desesperació de moltes famílies és ben propera a nosaltres; es tracta del dia a dia, de sentiments d’inseguretat, d’impotència i de desconfiança.
Ja n´hi ha prou! el PP i el PSOE fan la seua particular batalleta de xifres i estadístiques, uns trauen a relluir als altres els més de 4 milions d’aturats que té l´Estat Espanyol, els altres s’entesten en demostrar que l’atur ha minvat respecte al mes anterior... , però de mirar per les persones, res de res; de solucions, ni una. Com la dita popular “dos per al sac i el sac per terra”.
Em fa l’efecte que tant els socialistes com els populars estan fent polítiques d’improvisació, com si allà on governen fora un teatre de titelles i mogueren els fils de la ciutadania al seu albir. Només cal dir que mentre a l´Estat Espanyol l’atur és d’un 20%, al País Valencià arriba fins al 23%, és a dir, que estem tres punts per damunt de la mitjana estatal de desocupació. I d’això tenen la culpa tant els uns com els altres (el binomi PP-PSOE). Si bé el govern socialista de Zapatero no ha invertit al País Valencià —amb els llocs de treball que es perden—, el govern autonòmic de Camps –que té competències plenes per a portar a terme polítiques activadores de l’economia i de l’ocupació— no ha ajudat gens ni miqueta els sectors productius que generen benestar, riquesa i treball.
Cal preocupar-se per les persones, les seues necessitats laborals, educatives, sanitàries... Cal arrimar-se a la problemàtica real de la ciutadania i mirar de donar solucions.
Cal un compromís ferm amb els valencians i valencianes, eixe compromís deu abraçar als treballadors, als empresaris xicotets i mitjans, la gran indústria, la recerca i el desenvolupament, les noves tecnologies, i un model productiu just i sostenible...
Per a aconseguir-ho, cal garantir que els diners apleguen a les empreses i als treballadors, reformar i revisar el model de creixement econòmic i millorar la competitivitat de l’administració.
En definitiva cal prendre decisions que fins ara no s’han pres, reactivar una economia que no s´ha sabut reactivar.
Governar no és tant sols deixar-se vore per les diferents càmares parlamentaries, fer reunions publiques o secretes, no és tant sols eixir en les fotos, és, i més en moments com l´actual, deixar a banda els interessos partidistes i prioritzar polítiques que garanteixquen la qualitat de vida de la ciutadania.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada