Cal avançar en clau femenina

Això de compartir és un fet que no es dóna de manera habitual en aquesta societat. Sobre el gènere femení recauen moltes responsabilitats avui dia i les xifres així ho demostren; la major part de les persones en l’atur són dones, i són ocupats per dones els llocs amb menor remuneració econòmica, com també són dones les que han de deixar de sovint els llocs de treballs per tal d’assumir responsabilitats familiars, com ara la cura dels fills o dels majors.

El món de la política en el que jo fa vint anys que estic immersa, les coses van també a poc a poc; només cal fer una ullada pels anals de la història, una història que majoritàriament té a l’home com a protagonista i que manté, encara ara, un greuge comparatiu respecte a la dona. Fou el sexe masculí qui decretà el primer sufragi universal a l’estat de Nova Jersey el 1776, però aquesta data primerenca corresponia a un error semàntic en emprar la paraula persones quan volien referir-se solament a homes, així el 1806 es derrogava el vot femení. Després de fortes reivindicacions, fou a Nova Zelanda l’any 1893, el primer país a adoptar el sufragi femení, des d’aleshores, la llista ha anat en augment fins que al 2005 Kuwait donava la possibilitat de votar també a les dones. I per desgràcia, encara queden prous estats arreu del món en els quals les dones no tenen aquesta possibilitat, i fins i tot hi ha països que no consideren la dona ni tan sols com a subjecte de dret.

Parlem d’avui i parlem de casa nostra. Arreu d’Europa fins i tot països amb tesis feministes ben assolides com ara Suècia, solament compten amb un 47% de dones a la Cambra Alta, mentre que a l’estat espanyol aquesta xifra disminueix a vora un 36%. I si ens fixem en les darreres eleccions autonòmiques i municipals, on hi havia obligació de màxims, el percentatge de regidores solament abasta un 39% i en pujar l’escalafó al nombre d’alcaldesses, aquest es redueix al 14%. Si aquestes dades s’extrapolen al País Valencià les xifres són similars sinó més baixes.


Amb tan poca representació institucional, la qual cosa es repeteix de manera semblant en la resta dels estaments de la societat; s’ha de treballar amb força per tal de donar un gir polític i social amb marcat caràcter femení i que la paritat siga un fet; i això necessariament passa per una veritable conciliació de vida familiar i laboral i accions directes i urgents que així ho faciliten. No podem continuar amb una greu mancança de centres escolars, com ara escoles infantils de 0 a 3 anys, atés que solament hi ha 9 centres públics d’aquestes característiques per a tota la província, que els promesos xeqs per a escoles de bressol siguen pocs i mal repartits, per no parlar de l’angoixa que em produeix el fet que la nostra autonomia ostente el tercer lloc pel que fa a morts en violència de gènere i que eines, com ara polseres anti-maltractadors, no es troben al nostre abast, i tantes i tantes mesures polítiques que es deurien tirar endavant, més enllà d’acumular papers i declaracions d’intencions damunt d’alguna taula, quan la societat demana fets concrets i aquestos no es donen.


Estem encara molt lluny de la desitjada paritat en tots els sentits. De no ser així, la dona continuarà sent la receptora de grans desigualtats: en sou, en representació, en responsabilitats laborals, i per damunt de tot, i el que més preocupa, la dona continuarà sent discriminada simplement per raó de sexe.