EM PREOCUPA QUE ENS ESTIGUEM ACOSTUMANT A LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE COM A UNA COSA INEVITABLE, PERQUÈ AIXÓ SERIA TERRIBLE

Alguna cosa falla, alguna cosa no estem fent bé quan, malgrat les campanyes i la suposada pressió social de condemna de les agressions i la violència de gènere, el nombre de dones víctimes de maltractes, i encara més greu, assassinades, pels seus companys o excompanys, no només no disminueix d’any a any sinó que, ben al contrari, augmenta. I justament el País Valencià és un dels territoris de l’estat on aquesta violència és major. Certament, s’han aprovat lleis que suposadament defensen la dona agredida, tot i que sovint comprovem que el grau d’eficàcia d’aquesta protecció és molt baix. Certament, es promouen campanyes que, se suposa, haurien de conscienciar per una banda els maltractadors per a que deixen d’actuar així i, per l’altra, les maltractades per a que no suporten els maltractes, es desvinculen i els denuncien; però sembla que tampoc açò està funcionant ja que, si és cert que han aconseguit una major sensibilització en una part de la societat, constatem que hi ha uns segments importants de la població que continuen impermeables al missatge, i són aquests justament els que estan potencialment disposats a maltractar o ser maltractades amb impunitat.

Per això, el més preocupant de tot és que sembla que ens estem acostumant a la “dosi diaria” de maltractaments i assassinats per motiu de gènere, com si el conjunt de la societat s’estiguera fent insensible al tema, i ho considerara com a “inevitable”. I aquesta acceptació tàcita, aquesta resignació, no la podem consentir, perquè dóna, d’alguna manera, una coartada al maltractador i una resignació a la víctima, que pensa que “li ha tocat a ella”. Contra aquesta passivitat, hem de respondre d’una manera clara i activa, exigint lleis el més adequades possible, eixigint l’acompliment de les lleis ja existents amb autèntic zel i mitjans, i sobretot exigint-li a la societat que el rebuig a aquesta forma de terrorisme com és el de gènere siga tan ferm i constant com ho és a qualsevol altra forma de terrorisme, anomenant les coses pel seu nom, i sense admetre cap mena de disculpa o tolerància; els maltractes no tenen mai disculpa, i cal ser conscients que són un camí que pot dur recte cap a l’assassinat.