TEÒRICAMENT, LES LLEIS ESTAN PER A ACOMPLIR-LES PERÒ, PEL QUE SEMBLA, EN LA LLEI D’ÚS I ENSENYAMENT DEL VALENCIÀ NO ÉS AIXÍ

Sempre havia pensat que les lleis es feien per a acomplir-les però, pel que sembla, en el cas de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, aprovada ara fa 25 anys, per unanimitat, en les Corts Valencianes, això no sembla ser així. Només cal mirar el que diu la llei i comparar-ho amb la realitat que ens envolta. Només en l’aspecte de l’ensenyament s’ha avançat, i en la gran majoria de les ocasions ha estat per l’actuació ferma i decidida dels ensenyants i dels pares i mares, enmig de la indiferència, quan no la clara oposició, d’una administració autonòmica que, en teoria, hauria de ser qui la impulsara. Però en tota la resta, en la presència pública del valencià com a llengua pròpia a tots els nivells, els avanços han estat mínims, i l’exemple dels governants ha estat tot el contrari. Com anem a animar un immigrant a aprendre una llengua que el president de la Generalitat no utilitza pràcticament mai? Com anem a estimular la revalencianització de les famílies que, per una raó o una altra, van abandonar la llengua familiar a l’hora de parlar-los als fills si des de les autoritats no es predica amb l’exemple? Com anem a aconseguir que el valencià siga valorat socialment si la televisió suposadament de referència, Canal 9, l’abandona i el margina a cada moment, malgrat que l’argument principal per a la seua creació va ser justament la normalització del valencià?.
En aquest tema de la marginació de la llengua pròpia per part de les autoritats autonòmiques, el PP ha aconseguit una cosa que semblava impossible, superar els nivells de marginació a què l’havien sotmés els socialistes durant el mandat de Joan Lerma; tant amb Zaplana com amb Camps, i malgrat les bones paraules d’aquest en iniciar el seu primer mandat, el valencià ha anat a menys en ús i, en conseqüència, en prestigi social entre els ciutadans, tant els que el parlen com els que no, i ha generat una sensació d’inutilitat del seu aprenentatge en els nouvinguts. De manera que, si avui la situació lingüística no és encara molt pitjor, que ho podria ser, és només gràcies al voluntarisme de tantes dones i homes, de tantes associacions i col.lectius que, treballant sovint contra corrent, el mantenen, el potencien i fins i tot permeten el seu creixement en determinats àmbits com l'educatiu, sense rebre cap ajuda, i sí molts entrebancs, de les autoritats que, per llei, han de defensar-lo i promocionar-lo.